L’ús de plantes medicinals per part de la humanitat es remunta a temps immemorials. Forma part del subconscient col.lectiu i és una pràctica que s’ha anat transmetent de generació a generació. També la ciència ha anat estudiant els principis actius de les plantes. Van de bracet, doncs, la saviesa popular i l’estudi científic. Noms tan estranys per a un profà com flavonoides, terpens, pectines, tanins, mucílags, etc., etc. són habitualment utilitzats per químics i metges en els seus estudis i investigacions.
Benvinguda sigui la metodologia científica al món de les herbes remeieres. Probablement encara anem coixos per aquest cantó. Cal no oblidar, però, que el punt d’intuïció necessari per fer un bon preparat d’herbes és condició sine qua non per encertar el tractament adequat a una malaltia. És precisament en aquest equilibri on radica l’ofici d’herbolari.
Jordi
